Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

lunes, 20 de septiembre de 2010

A la fosca allibero els meus pensaments que em torturen(CAT/CAST)




Dins la soletat íntima de la meva habitació fosca, encenc la ràdio,
tan me fa l’emissora de música que soni. Em sento al cap del meu llit amb
l’esquena recolçada a la pared blanca amb el propòsit de llegir algún fanzine,
diari o llibre dels que tinc amuntegats al terra prop meu. Abans d’iniciar
l’activitat intel·lectual que estic a punt de començar, sense voler-ho, quasi
inconscientment, la meva ment es queda uns moments en blanc, com si em
necesitès un respir.
Es llavors, en aquest precís instant, quan ella, la meva ment, es fa
les preguntes amargues que els meus sentiments torturen als meus sentits.
I és llavors quan agafo la llibreta de papers blancs per necessitat d’alliberar-
me d’ells, dels meus pensaments perversos, per necessitat de desfogarme
i de compartir amb el paper les meves obsessions i les preocupacions
que m’ofeguen cada cop que busco desesperada els perquès de tantes i tantes
coses que em turmenten robant-me el son. Aquest tros de paper és l’únic
que em comprèn, que m’escolta amb total sinceritat i que mai em fa
callar.
Aquesta nit em pregunto com és que els humans, les persones, és a
dir els animals humans, som capaços de fer les bestieses que fem. Molts
cops fins hi tot vull pensar que jo sóc d’un altre planeta i que no sóc humana
per vergonya a la meva espècie, la qual m’asseguren els millors especialistes
que hi pertanyo, jo hi tinc els meus dubtes.
Com és que com a espècie hem arribat al punt de voler dominar-ho
tot, la sabia naturalesa, els animals no humans, i fins hi tot a altres persones
de la nostra mateixa espècie, nomès pel benefici econòmic que el seu
domini, la seva devastació i el seu patiment ens puguin causar. Com és posible
que hia hagi animals de la nostra espècie que siguin capaces de pensar
que tenir dos vivendes, una al camp i una altra a la ciutat podrida o construir
un camp de golf per privilegiats és prioritari al de respectar el medi
verge que ens alegre la vista, que ens dòna l’aire per respirar i que ens subministra
els aliments que necesitem per menjar, sense demanar-nos res a
canvi.
Com és roba de “millor qualitat” i més “a la última” de cuir o de
pell, simplement, per lluir més. Nomès és necessari llegir una mica, veure
algún documental o fer un cop d’ull a algunes fotos reals sobre el tema per
adonarse’n de la barbarie i escupir sobre les dones grans que amb orgull
vesteixen els seus abrics de pell pel centre de la ciutat perversa o sobre les

cada cop més de moda, jaquetes de cuir.
I el mateix dret a viure lliurement i no a ser tractats i tractades
com a simple mercaderia tenen els animals no humans destinats a la indústria
alimentària, a l’entreteniment, a l’experimentació i a la domesticació. I
es que sembla que la gent no se’n adoni que els animals no humans ni la
natura no són seves ni de ningú, sinò d’elles mateixes, joder.
Els animals humans no tenim perdó, som ésser terribles, capaços de tot, sols pensem en el nostre benefici propi,
en el benefici de la nostra cruel
espécie que sense ulls ens desenvolupem i anem creixent a base d’exterminació
i més exterminació.
Els animals no humans i la natura són vida, oxigen, sentiments i innocència.
Els humans som no-vida, esclavitud, treball i dominació, la maldat de la
Terra, éssers a exterminar per deixar pas a la vida sense mort en vida.
Quan aquests pensaments em venen al cap, em consolo planejant
una nova traïció cap al desenvolupament d’aquesta espècie que no me la
sento meva. Em consolo planejant nous métodes per la destrucció de les

màquines que destrossen nous espais que fa uns mesos eren protegits, i
que ara, misteriosament, no sé perquè han estat requalificats com urbanitzables
per uns alcaldes, que com tots els polítics, són corruptes i nomès
busquen la pela. Podia sabotejar constructores i immobiliàries, segur que
d’alguna cosa serviria, i sinò, com a mínim em seria útil en a mi per desfogar-
me. Podia també alliberar animals capturats a favor de l’”avenç d’ingestigacions
necessaries” de científics incompetents que s’atreveixen a experimentar
amb ésser vius innocents de la seva desgràcia. Penso que aquesta,
la d’anar a la contra, la de destruïr la destrucció causada per la nostra espècie,
és precisament la part bona que ens queda a alguns humans que ens
solidaritzem amb els dominats, que ara són febles per culpa dels que han
volgut fer-se massa forts i poderosos.
Espero que no haguem d’esperar el dia en que la natura i els animals
no humans desapareixin del tot, perquè la nostra espècie faci un replantejament
generalitzat sobre aquesta situació tan penosa per canviar de rumb.
Els que tenen estudis diuen que l’acció directa violenta és la més eficaç
per aquest canvi de rumb quan s’està navegant per un mar fosc i insensible
que amb les seves cruels ones anuncia l’arribada d’una fatal tempesta.
I sí, la presó clar que em fa por, però li perdo el respecte quan me’n
adono que la meva vida no és tan valuosa com em pensava, i que els actes
que poden arribar a ser condemna, poden beneficiar altres vides amb més
sentit que la meva pròpia.
- D’acord, molt bé, vosté, de moment, continui escrivint que sembla
que això l’ha ajudat a relaxar-se una mica, en comparació amb els primers
dies que va ser ingressat en aquest centre, en què va infringir greument
algunes de les nostres normes més elementals de perfecta convivència,
perquè vosté volia fugir, creant una conducta de tensió i de rebel·lió
fins hi tot en els pacients menys problemàtics. De totes maneres, haig d’informar-
li que seria convenient que no abandonès la medicació que li vaig
recetar, i que hauria d’augmentar a 5 la dosi de pastilles que s’ha de prendre
cada dia, com fins ara, en tres preses. Sí, segueix amb bon peu aquest
tractament dintre de poc quan ja estigui totalment curat de subversió, ja li
podrem facilitar l’alta que m’ha demanat per abandonar el nostre Centre de
Domesticació d’Actituts Rebels.
- Com diu? No m’ha dit si li ha agradat o no el meu escrit que tot
just li acabo de llegir tan bé i amb tanta entonació com he pogut. Per què
vostè en el fons una mica m’entèn, oi? Vostè no és com aquests altres metges
que no m’escolten, que em tracten com si fos un boig i que m’omplen
el cervell i el cos amb vès a saber quines drogues amb noms de medicaments
diversos m’obliguen a pendre i que de vegades m’amaguen al plat o
a l’aigua, oi que no doctor Prats? Oi qué vostè és diferent als demès?
Em va dir l’altre dia que escoltant-se la gent s’entèn i què avui m’escoltaria …
- Perdoni, qué em deia? Ho sento, tenia desconectat el solotone i
no l’escoltava.
Deia que començo a entendre a Nietzche i que m’agrada.
Barcelona, desembre del 2006
Mariona Achnasheen

---------------------------------------
Dentro la soledad íntima de mi habitación oscura , enciendo la radio, me da igual la emisora de música que suene. Me siento en la cabecera de mi cama con la espalda apoyada en la pared blanca con el propósito de leer algún fanzine, diario o libro de los que tengo amontoados en el suelo cerca de mi. Antes de  iniciar la actividad intelectual que estoy a punto de empezar, sin quererlo, casi inconscientemente, mi mente se queda unos momentos en blanco, como si necesitase un respiro. Si entonces, en este preciso instante, cuando ella, mi mente, se hace las preguntas amargas que mis sentimientos torturan mis sentidos. Y es entonces cuando cojo la libreta de papeles blancos por necesidad de librarme de ellos, de mis pensamientos perversos, por necesidad de desfogarme y de compartir con el papel mis obsesiones y las preocupaciones que me ahogan cada vez que busco desesperada los porqués de tantas y tantas cosas que me atormentan robándome el sueño. Este trozo de papel es el único que me comprende, que me escucha con total sinceridad y que nunca me hace callar. Esta noche me pregunto como es que los humanos, las personas, es decir los animales humanos, somos capaces de hacer las barbaridades que hacemos. Muchas veces incluso quiero pensar que yo soy de otro planeta y que no soy humana por vergüenza a mi especie, a la cual me aseguran los mejores especialistas que pertenezco, yo tengo mis dudas. Cómo es que como especie hemos llegado en su punto de querer dominarlo todo, la sabia naturaleza, los animales no humanos, y hasta todo a otras personas de nuestra misma especie, solo por el beneficio económico que su dominio, su devastación y su padecimiento nos puedan causar. Cómo es posible que haya animales de nuestra especie que sean capaces de pensar que tener dos viviendas, una en el campo y otra en la ciudad podrida o construir un campo de golf para privilegiados es prioritario a respetar el medio virgen que nos alegra la vista, que nos da el aire para respirar y que nos suministra los alimentos que necesitamos para comida, sin pedirnos nada a cambio. Cómo es ropa de mejor “calidad” y más “a la última” de cuero o de piel, simplemente, para lucir más. Solo es necesario leer algo, ver algún documental o una ojeada a algunas fotos reales sobre el tema para darse cuenta de la barbarie y escupir sobre las mujeres grandes que con orgullo visten sus abrigos de piel por el centro de la ciudad perversa o sobre las cada vez más de moda, chaquetas de cuero. Y el mismo derecho a vivir libremente y no a ser tratados y tratadas como simple mercancía tienen los animales no humanos destinados a la industria alimentaria, al entretenimiento, a la experimentación y a la domesticación. Y se que parece que la gente no se no dé cuenta que los animales no humanos ni la naturaleza no son suyas ni de nadie, sinò de ellas mismas, joder. Los animales humanos no tenemos perdón, somos seres terribles, capaces de todo, sólo pensamos en nuestro beneficio propio, en el beneficio de nuestra cruel especie que sin ojos nos desarrollamos y vamos creciendo a base de exterminación y más exterminación. Los animales no humanos y la naturaleza son vida, oxígeno, sentimientos e inocencia. Los humanos somos no-vida, esclavitud, trabajo y dominación, la maldad de la Tierra, seres a exterminar para dejar paso a la vida sin muerte en vida. Cuando estos pensamientos me vienen a la cabeza, me consuelo planeando una nueva traición hacia el desarrollo de esta especie que no la siento mía. Me consuelo planeando nuevos métodos para la destrucción de las máquinas que destrozan nuevos espacios que hace unos meses eran protegidos, y que ahora, misteriosamente, no sé porque han sido recalificados como urbanizables por unos alcaldes, que como todos los políticos, son corruptos y solo buscan el dinero. Podía sabotear constructoras e inmobiliarias, seguro que de algo serviría, y sinò, como mínimo me seria útil a mi para desfogarme. Podía también liberar animales capturados a favor del "adelanto de investigaciones necessarias” de científicos incompetentes que se atreven a experimentar con seres vivos inocentes de su desgracia. Pienso que esta, la de ir a la contra, la de destruïr la destrucción causada por nuestra especie, es precisamente la parte buena que nos queda a algunos humanos que nos solidarizamos con los dominados, que ahora son débiles por culpa de los que han querido hacerse demasiado fuertes y poderosos. Espero que no tengamos que esperar el día en que la naturaleza y los animales no humanos desaparezcan del todo, porque nuestra especie no haga un replanteamiento generalizado sobre esta situación tan penosa para cambiar de rumbo. Los que tienen estudios dicen que la acción directa violenta es la más eficaz para este cambio de rumbo cuando se está navegando por un mar oscuro e insensible que con sus crueles olas anuncia la llegada de una fatal tormenta. Y sí, la prisión claro que me da miedo, pero le pierdo el respeto cuando me doy cuenta que mi vida no es tan valiosa como me pensaba, y que los actos que pueden llegar a ser condenados, pueden beneficiar otras vidas con más sentido que mi propia vida. - De acuerdo, muy bien, usted, por el momento, continue escribiendo que parece que esto le ha ayudado a relajarse algo, en comparación con los primeros días que fue ingresada en este centro, en qué infringió gravemente algunas de nuestras normas más elementales de perfecta convivencia, porque usted quería huir, creando una conducta de tensión y de rebelión hasta en los pacientes menos problemáticos. De todos modos, tengo que informarle que sería conveniente que no abandonase la medicación que le voy a recetar, y que tendría que aumentar a 5 la dosis de pastillas que se debe tomar cada día en tres tomas. Sí, sigue este tratamiento dentro de poco cuando ya esté totalmente curada de subversión, ya le podremos facilitar el alta que me ha pedido para abandonar nuestro Centro de Domesticación de Actitudes Rebeldes. - Como dice? No me ha dicho si le ha gustado o no mi escrito que le acabo de leer tan bien y con tanta entonación como he podido. Por qué usted en el fondo algo me entiende? Usted no es como estos otros médicos que no me escuchan, que me tratan como si fuera una loca y que me llenan el cerebro y el cuerpo con vete a saber qué drogas con nombres de medicamentos varios que me obligan a tomar y que a veces me esconden en el plato o en el agua, cierto que no doctor Prats? cierto qué usted es diferente a los demas? Me dijo el otro día que escuchándose la gente se entiende y qué hoy me escucharía … - Perdone, qué me decía? Lo siento, tenía desconectado el sonotone y no la escuchaba. Decía que empiezo a entender a Nietzche y que me gusta. Barcelona, diciembre del 2006. Mariona Achnasheen

No hay comentarios: