Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

viernes, 10 de septiembre de 2010

La pell lliure(CAT/CAST)


per Joan Montblanc
Però no havíem quedat que som persones lliures? Que cada u
fa el que vol fer i ningú li ha de dir el contrari? No li havien
explicat que la nostra llibertat s’ha d’assolir en tots els àmbits, des del
més petit al més gran, i que tota la nostra vida s’ha d’encaminar a ser el
més lliures possibles i combatre tot allò que ens fa no ser-ho? I per què,
sabent i defensant tot això, tenia l’estómac empresonat, sentia aquella
ràbia i aquella gelosia desfermada?
Ella era molt més llesta que ell, d’això n’era plenament conscient;
ell no havia pogut anar mai a escola, va aprendre a llegir quan ja feia
molts anys que treballava al camp. Va ser a l’Ateneu del poble, en les
classes que aquell professor els donava amb una paciència infinita i
només demanant a canvi un plat de menjar que el mateix Ateneu li
subministrava als menjadors populars que feia. Al principi no en volia,
d’aprendre, pensava com el seu pare, que això no servia per a res: «Tu
l’únic que has de saber fer en aquesta vida és mirar el cel i saber quan
has de plantar i quan has d’arrencar el tros, ni més ni menys, i només
de saber comptar els pocs quartos ja en tens prou», i amb prou feines li
havien ensenyat a fer-ho fins a 10.
Però els temps van anar canviant, les coses es van anar girant i cada
cop se sentia més ignorant quan entenia que algú l’estava enganyant
però no sabia ni com, i és tanta la gent que ens enganya, com li van
fer veure de seguida els companys. El pitjor era quan li havien de llegir
les octavetes que repartien, sentia una immensa pena a les entranyes,
una gran vergonya, cada cop més gran quan rubricava la seva signatura
amb una X, com una evidència cruel del seu analfabetisme. A l’Ateneu,
a part d’aprendre a llegir i escriure, tots parlaven de política, alguns
amb més encert que d’altres, però ell sempre callava i escoltava. Moltes
vegades no entenia el que deien els companys, però se’n refiava, d’ells;
els havia vist combatre sempre, en totes les vagues i conflictes, plantant
cara al propietari dels camps i exigint coses que a ell se li escapaven però
que sabia que eren justes perquè així li havien explicat, i perquè si ho
deien els companys havien de ser-ho, sobretot quan ho deien els més
llestos, que solien ser els que més parlaven en aquells eterns debats, els
que més aplaudiments aconseguien, tot i que no sempre eren els que
més coses feien quan arribava el moment de fer-les. «Massa aprenent de
polític», li deia sempre el pare a cau d’orella quan els sentia.
Primer van ser els companys de l’Ateneu, després va entrar al sindicat
quan li ho van demanar, sobretot quan va veure amb quina força
van actuar tots junts en la primera vaga al camp en què va participar.
En aquell moment es va convèncer que allà estaven els seus, sobretot
quan les cames li van deixar de tremolar davant la mirada de l’amo i va
veure que aquest no gosaria tocar-lo de nou amb tanta gent al costat,
i encara més quan també es van fer militants els cosins i el pare, que
tot i que era un bèstia en el fons tenia bones idees, i era fort i valent.
A poc a poc va anar assumint tot el que el sindicat deia i feia, sempre
intentant entendre el perquè de tot plegat, tot i que moltes vegades no
ho aconseguia. Després, es va anar implicant cada cop més, perquè la
situació era cada dia més tensa, passava les hores debatent a l’Ateneu, a
les assemblees, als bars, al camp i allà on estigués, i a poc a poc va anar
agafant una mica d’idea sobre les coses, tot i que normalment callava
i escoltava com sempre. Es va assabentar per quin motiu la República,
tot i que podia ser bona, no havia suposat cap canvi profund i calia
combatre-la i fer la Revolució, i es va convèncer encara més quan uns
guàrdies civils li inflaven la cara cada cop que el visitaven als calabossos
on havia estat detingut per incitació a la vaga. Va entendre per quina
raó la religió era dolenta, per què els patrons també ho eren i en definitiva
per què ho era tot el capitalisme i tot estat. De seguida va entendre
qui eren els seus enemics, i també va entendre per què no havia de votar
els polítics, i així ho va fer, però no a les darreres eleccions on un amic
del mateix sindicat els va convèncer en una xerrada que tot i que eren
abstencionistes l’única sortida era votar el Front d’Esquerres per alliberar
tants i tants companys i per frenar els feixistes. I per entendre què
era això de feixista sempre posaven com a exemple el senyor Torrelada,
el propietari, i el mossèn del poble. Però a ell, tot i que el Torrelada
sempre li havia semblat un fill de puta dels clàssics (sense saber si això
era sinònim de feixista), en canvi, el mossèn li havia semblat sempre
una bona persona i per això callava; no volia disputes ni ser titllat del
que no era. I al final va arribar un dia en què es va veure definint-se com
a anarquista i sabent explicar mitjanament per què. Aquell dia va ser
gloriós, es va sentir una persona conscient i sobretot es va sentir com la
resta de companys. Un més.
A Ella la va conèixer un dia de conferència a l’Ateneu. Els companys
li havien explicat que eren dones d’un col·lectiu que es feien dir alguna
cosa així com Dones Lliures, que havien vingut a explicar què significava
el concepte d’emancipació de la dona i per què les dones havien
de trencar els rols que els homes i la societat masclista imposaven a tots
els nivells. Només veure-la es va quedar captivat, era una dona amb
caràcter, amb veu ferma i amb discurs vehement, de pell fina i blanca,
esvelta i amb una mirada verda que encisava qui la mirava; una llarga
cabellera negra li donava encara un vessant més atractiu. La veritat és
que no es va assabentar de res del que va dir, ni ella ni les seves dues
companyes. Ni entenia el que deia ni podia concentrar-se per entendre-
ho, simplement va veure que va haver-hi molt enrenou entre els
assistents, alguna esbroncada, algú que marxava remugant, alguna escridassada
i insults, bastants insults.
La batussa va ser màxima, mai havia vist un debat així a l’Ateneu,
el seu pare esbufegava cada dos frases i tota l’estona anava dient pel
baix «tonteries, tonteries», ell l’intentava calmar amb una mà a
l’espatlla perquè el coneixia i el veia venir. El pare no es va poder treure
l’emprenyament en setmanes i sempre remugava, que una cosa era no
ser una esclava i una altra ben diferent no saber fer el plat de menjar, ni
netejar la casa, ni les coses que havien de fer les dones, que ell treballava
de sol a sol i el mínim que volia era un plat calent, una taula neta
i un llit on no se li digués que no, que aquelles eren unes meuques que
volien anar-se’n al llit amb tots i no fer res més en tot el dia. Ell callava
perquè no sabia com contradir-lo, però sobretot per no confessar-li que
pocs dies després, quan va coincidir novament amb Ella en una manifestació,
es van acabar enllitant i realment no tenia una altra cosa al cap
des de llavors, ni una altra olor que la de la seva pell.
Però per què precisament s’havia d’enamorar d’una dona com
aquella? La veritat és que havien coincidit més vegades, havien continuat
enllitant-se i en la vida havia sentit una cosa igual, una passió
tan sincera i una sensació de plenitud tan gran. Per què no se la treia
del cap? Com era possible, sabent el que Ella pensava, que continués
tan encaparrat en aconseguir-la? Si s’enrabiava com un nen sempre que
sentia les seves explicacions sobre l’amor lliure, que li tornava a exposar
cada vegada que ell li acabava dient, en un rampell de sensibilitat del
qual s’avergonyia, que l’estimava molt i que volia que estigués amb ell
per sempre. No entenia quan li deia que Ella no es casaria amb ningú,
que Ella no era xicota de ningú, ni propietat de ningú, que seria sempre
lliure i que faria el que volgués amb el seu cos sense donar explicacions
a ningú. Ell l’únic que feia quan li deia això era callar, la majoria de
vegades posar-se vermell de ràbia i d’indignació, de no entendre, però
mai va esclatar i ni va donar-li un clatellot, perquè a les dones sabia que
no se les pega, tot i que s’ho mereixin com a vegades s’ho mereixia Ella,
i moltes vegades acabava plorant i plorant quan ja no hi era i les seves
paraules li martellejaven el cervell. Què li costava estar amb una dona
que fos com totes les dones que hi havia al poble? Vaja, que fos com la
seva mare? Que sabés fer les coses que han de fer les dones? Una dona
normal.
Ell podia arribar a transigir. No calia casar-se, estava d’acord que
no volia anar a cap església ni a cap lloc per fer matrimoni, fins i tot
respectava el que Ella sempre li havia dit sobre el matrimoni, tot això
que era la base de la societat patriarcal en la qual vivim i que era la
primera institució a abolir. «D’acord, no cal que ens casem», li deia,
«però podem viure junts? Podem estar junts sempre, sense matrimoni
ni res d’això, tu i jo i ningú més». Llavors, sempre que arribaven a
aquest punt, Ella somreia, li acaronava la cara i li deia que no havia
entès el que li volia explicar, i de nou amb una paciència infinita i fent
esforços com si d’un infant es tractés, li tornava a dir el mateix, que no
és només qüestió de matrimoni, que la qüestió principal és que ningú
és propietat de ningú, igual com no som propietat de cap amo, tampoc
ho hem de ser de cap persona, però ell no la volia posseir, bé, posseir-la
quan feien l’amor sí, però ja l’entenia què volia dir amb això. «Sí que
em vols posseir, em vols lligar a tu, sents que jo sóc teva, que haig de
ser teva i només teva». Clar que sí, què hi ha de dolent en això? Doncs

que Ella no volia això. Que Ella volia ser lliure. Que igual com deia
que a ell l’apreciava i l’estimava podia apreciar i estimar d’altres persones.
Sempre que arribava a aquest moment, a ell se li inflaven totes les
venes del cos i sentia com li ressorgia de l’estómac una ira immensa que
s’havia d’empassar, i així ho feia quan Ella li xiuxiuejava a l’oïda que es
tranquil·litzés i tornava a besar-lo.
Totes les vegades que havien anat al llit havia acabat igual, intentant-
la convèncer que marxés amb ell i Ella negant-s’hi i explicant-li
per enèsima vegada què significava ser una dona lliure i, per extensió,
una persona lliure en tots els sentits. Ell sabia que si s’emprenyava al
final el deixaria del tot, que si hi insistia al final no voldria veure’l i que
el que havia de fer era gaudir del moment, com Ella li deia, i estimar
sense demanar possessions, com també li deia. De fet, ell estava fent
tot el que Ella li deia, però Ella no feia res del que ell li deia, i així li va
dir un dia; era injust, ell estava acceptant les seves regles i Ella no acceptava
cap regla seva. Ella li va dir que no volia que acceptés regles que
no volgués acceptar, que si s’estava sentint malament el millor seria no
veure’s més. Davant d’aquesta evidència se li va caure el món a sobre,
no va poder evitar sentir com les llàgrimes li corrien per les galtes, van
sortir automàtiques, va sentir-se avergonyit perquè una dona el veiés
plorar d’aquella forma i entre plors li va dir que faria el que volgués per
Ella. Ella li va dir que igual com no volia ser esclava, tampoc volia que
ell ho fos. I així es van acomiadar i durant un temps llarg la va perdre
de vista, però mai del seu record.
Van passar uns quants mesos fins que va tornar a trobar-se-la;
l’estómac l’havia avisat durant aquell dia que alguna cosa succeiria.
Baixava corrent per un carrer de la capital, la ciutat bullia, els policies
havien intentat ocupar la Telefònica i els combats s’estenien pels carrers.
Ella es trobava darrere d’una barricada, portava una granota que
ressaltava la seva figura inoblidable, un mocador vermell i negre al coll,
al cinturó unes quantes bales i un màuser que empenyia amb fermesa,
tot i que la situació estava tranquil·la. Es va quedar paralitzat, sense
gairebé sentir, amb un somriure als llavis que feia temps que no assajava,
durant uns minuts va observar-la de lluny, sentia els peus de plom,
el gust de la seva pell a la llengua, el cervell brogir i el cor a la gola. Era
Ella. Per fi l’havia retrobada.

Va ser només un braç el que aquell milicià li va passar per la cintura,
un sol braç estrenyent-la cap al seu cos abans de besar-la de forma ardent
sobre els sacs terrers. Tot es va aturar de nou, i una altra vegada,
l’estómac empresonat, aquella ràbia i la gelosia desfermada, tot va quedar
en silenci, tot menys els dos trets que van sentir-se retronar a la
plaça. I allà estava ell, veient els dos cossos estirats a terra en un doll de
sang mentre li fumejava la pistola a la mà. Van morir sense saber qui els
matava, exactament com va morir ell quan va sentir els trets a la seva esquena
i un munt de fiblades que li travessaven l’ànima. Fins i tot quan
va caure a terra, en cap moment va poder apartar la vista del cos d’Ella.
Uns quants segons li van servir per assimilar que mai havia estat lliure
per molt que s’ho proposés, que Ella sempre l’havia retingut i que com
un ocell engabiat al qual li obren la porta de la gàbia mai havia gosat
emprendre el vol. Uns quants segons i només va recordar l’olor de la
seva pell, aquella olor que ell havia assassinat, junt amb tot el que creia i
junt amb tot el que fins llavors havia consistit la seva vida. Havia matat
la vida i mereixia morir. Ara entenia perfectament els crits de feixista
que li dirigien veus anònimes que sentia cada cop més allunyades. No
eren pel mossèn, ni eren pel Torrelada, eren per ell i ho va entendre. Per
molt que li costés entendre les coses, al darrer segon ho va entendre.
-------------------------------------------------------------------------------
la piel libre

por Joan Montblanc 

Pero no habíamos quedado que somos personas libres? Que cada uno hace lo que quiere hacer y nadie le debe decir lo contrario? No le habían explicado que nuestra libertad se ha de lograr en todos los ámbitos, desde el más pequeño al más grande, y que toda nuestra vida se ha de encaminar a ser lo más libres posibles y combatir todo aquello que nos hace no serlo? Y por qué,  sabiendolo y defendiendo todo esto, tenía el estómago encarcelado, sentía aquella rabia y aquellos celos desvocados? Ella era mucho más lista que él, de esto era plenamente consciente; él no había podido ir nunca a escuela, aprendió a leer cuando ya hacía muchos años que trabajaba al campo. fue al Ateneo del pueblo, en las clases que aquel profesor los daba con una paciencia infinita y sólo pidiendo a cambio un plato de comer que el mismo Ateneo le suministraba a los comedores populares que hacía. Al principio no quería aprender, pensaba como su padre, que esto no servía para nada: «Tú l’único que debes saber hacer en esta vida es mirar el cielo y saber cuándo debes plantar y cuando tienes que arrancar el trozo, nada más y nada menos, y sólo de saber contar los pocos cuartos ya tienes lo suficiente», y a duras penas le habían enseñado a hacerlo hasta 10 . Pero los tiempos fueron cambiando, las cosas se fueron girando y cada vez se sentía más ignorante cuando entendía que alguien le estaba engañando pero no sabía ni como, y es tanta la gente que nos engaña, como le hicieron ver enseguida los compañeros. Lo peor era cuando le debían leer las octavillas que repartían, sentía una inmensa pena a las entrañas, una gran vergüenza, cada vez más grande cuando rubricaba su firma con una X, como una evidencia cruel de su analfabetismo. En el Ateneu, aparte de aprender a leer y escribir, todos hablaban de política, algunos con más acierto que otros, pero él siempre callaba y escuchaba. Muchas veces no entendía lo que decían los compañeros, pero se fiaba, d’ellos;  los había visto combatir siempre, en todas las huelgas y conflictos, haciendo frente al propietario de los campos y exigiendo cosas que a él se le escapaban pero que sabía que eran justas porque así le habían explicado, y porque si lo decían los compañeros debían serlo, sobre todo cuando lo decían los más listos, que solían ser los que más hablaban en aquellos eternos debates, los que más aplausos conseguían, aun cuando no siempre eran los que más cosas hacían cuando llegaba el momento de hacerlas. «Demasiado aprendiz de político , le decía siempre el padre en la oreja cuando los oía. Primero fueron los compañeros del Ateneo, después entró al sindicato cuando le lo pidieron, sobre todo cuando vio con qué fuerza actuaron todos juntos en la primera huelga en el campo en qué participó. En aquel momento se convenció que allí estaban los suyos, sobre todo cuando las piernas le dejaron de temblar ante la mirada del amo y vio que este no osaría tocarlo de nuevo con tanta gente al lado, y todavía más cuando también se hicieron militantes los primos y el padre, que aun cuando era un bestia en el fondo tenía buenas ideas, y era fuerte y valiente. Despacio fue asumiendo todo el que el sindicato decía y hacía, siempre intentando entender el porqué de todo, aun cuando muchas veces no lo conseguía. Después, se fue implicando cada vez más, porque la situación era cada día más tensa, pasaba las horas debatiendo en el Ateneo, en las asambleas, en los bares, en el campo y allí dónde estuviera, y despacio fue cogiendo algo de idea sobre las cosas, aun cuando normalmente callaba y escuchaba como siempre. Se enteró por qué motivo la República, aun cuando podía ser buena, no había supuesto ningún cambio profundo y hacía falta combatirla y hacer la Revolución, y se convenció todavía más cuando unos guardias civiles le hinchaban la cara cada vez que lo visitaban a los calabozos dónde había sido detenido por incitación a la huelga. entendió por qué razón la religión era mala, por qué los patrones también lo eran y en definitiva por qué lo era todo el capitalismo y todo estado. Enseguida entendió quién eran sus enemigos, y también entendió por qué no debía votar los políticos, y así lo hizo, pero no en las últimas elecciones dónde un amigo del mismo sindicato los convenció en una charla que aun cuando eran abstencionistes la única salida era votar el Frente de Izquierdas para liberar a tantos y tantos compañeros y por frenar los fascistas. Y por entender qué era esto de fascista siempre ponían como ejemplo el señor Torrelada, el propietario, y el padre del pueblo. Pero a él, aun cuando Torrelada siempre le había parecido un hijo de puta de los clásicos (sin saber si esto era sinónimo de fascista), en cambio, el padre le había parecido siempre una buena persona y por esto callaba; no quería disputas ni ser tildado de lo que no era. Y al final llegó un día en qué se vio definiéndose como anarquista y sabiendo explicar medianamente por qué. Aquel día fue glorioso, se sintió una persona consciente y sobre todo se sintió como el resto de compañeros. Un más. A Ella la conoció un día de conferencia en el Ateneo. Los compañeros le habían explicado que eran mujeres d’un colectivo que se hacían decir algo así como Mujeres Libres, que habían venido a explicar qué significaba el concepto de emancipación de la mujer y por qué las mujeres debían romper los roles que los hombres y la sociedad machista imponían a todos los niveles. Sólo verla se quedó cautivado, era una mujer con carácter, con voz firme y con discurso vehemente, de piel fina y blanca, esbelta y con una mirada verde que encantaba quien la miraba; una larga cabellera negra le daba todavía una vertiente más atractivo. La verdad es que no se enteró de nada de lo que dijo, ni ella ni sus dos compañeras. Ni entendía lo que decía ni podía concentrarse por entenderlo, simplemente vio que va haber mucho ajetreo entre los asistentes, alguna abucheada, alguien que marchaba mascullando, algunos gritos e insultos, bastantes insultos. La trifulca fue máxima, nunca había visto un debate así en el Ateneo, su padre resoplaba cada dos frases y todo el rato iba diciendo por el bajo «tonterias, tonterias», él lo intentaba calmar con una mano en la espalda porque lo conocía y lo veía venir. El padre no se pudo sacar el enfado en semanas y siempre mascullaba, que una cosa era no ser una esclava y otra bien diferente no saber hacer el plato de comida, ni limpiar la casa, ni las cosas que debían hacer las mujeres, que él trabajaba de sol a sol y el mínimo que quería era un plato caliente, una mesa limpia y una cama dónde no se le dijera que no, que aquellas eran unas fulanas que querían irse a la cama con todos y no hacer nada más en todo el día. Él callaba porque no sabía como contradecirlo, pero sobre todo por no confesarle que pocos días después, cuando coincidió nuevamente con Ella en una manifestación, se acabaron liando y realmente no tenía otra cosa en la cabeza desde entonces, ni otro olor que la de su piel. Pero por qué precisamente se tenía que enamorar de una mujer como aquella? La verdad es que habían coincidido más veces, habían continuado liandose y en la vida había sentido una cosa igual, una pasión tan sincera y una sensación de plenitud tan grande. Por qué no se la sacaba de la cabeza? Como era posible, a sabiendas del que Ella pensaba, que continuara tan obsesionado en conseguirla? Si se enfadaba como un niño siempre que oía sus explicaciones sobre el amor libre, que le volvía a exponer cada vez que él le acababa diciendo, en un instante de sensibilidad del cual se avergonzaba, que la quería mucho y que quería que estuviera con él para siempre jamás. No entendía cuando le decía que Ella no se casaría con nadie, que Ella no era novia de nadie, ni propiedad de nadie, que seria siempre libre y que haría el que quisiera con su cuerpo sin dar explicaciones a nadie. Él lo único que hacía cuando le decía esto era callar, la mayoría a veces ponerse rojo de rabia y de indignación, de no entender, pero nunca estalló y ni va darle una bofetada, porque a las mujeres sabía que no se las pega, aun cuando se lo merezcan como a veces se lo merecía Ella, y muchas veces acababa llorando y llorando cuando ya no estaba y sus palabras le martilleaban el cerebro. Qué le costaba estar con una mujer que fuera cómo todas las mujeres que había al pueblo? Vaya, que fuera como su madre? Que supiera hacer las cosas que deben hacer las mujeres? Una mujer normal. Él podía llegar a transigir. No hacía falta casarse, estaba de acuerdo que no quería ir a ninguna iglesia ni a ningún lugar por hacer matrimonio, incluso respetaba el que Ella siempre le había dicho sobre el matrimonio, todo esto que era la base de la sociedad patriarcal en la cual vivimos y que era la primera institución a abolir. «De acuerdo, no hace falta que nos casemos», le decía, «pero podemos vivir juntos? Podemos estar juntos siempre, sin matrimonio ni nada de esto, tú y yo y nadie más». Entonces, siempre que llegaban a este punto, Ella sonreía, le mimaba la cara y le decía que no había entendido el que le quería explicar, y de nuevo con una paciencia infinita y haciendo esfuerzos como si de un niño se tratara, le volvía a decir el mismo, que no es sólo cuestión de matrimonio, que la cuestión principal es que nadie es propiedad de nadie, igual como no somos propiedad de ningún amo, tampoco lo debemos ser de ninguna persona, pero él no la quería poseer, bien, poseerla cuando hacían el amor sí, pero ya la entendía qué quería decir con esto. «Sí que me quieres poseer, me quieres atar a tú, sientes que yo soy tuya, que debo ser tuya y sólo tuya». Claro que sí, qué hay de malo en esto? Pues que Ella no quería esto. Que Ella quería ser libre. Que igual como decía que a él le apreciaba y le amaba podía apreciar y amar a otras personas. Siempre que llegaba a este momento, a él se le hinchaban todas las venas del cuerpo y sentía como le resurgía del estómago una ira inmensa que se tenía que tragar, y así lo hacía cuando Ella le cuchicheaba al oído que se tranquilizara y volvía a besarlo. Todas las veces que habían ido a la cama había acabado igual, intentandola convencer que marchara con él y Ella negandose y explicándole por enésima vez qué significaba ser una mujer libre y, por extensión, una persona libre en todos los sentidos. Él sabía que si se molestaba al final lo dejaría del todo, que si insistía al final no querría verle y que lo que debía hacer era disfrutar del momento, como Ella le decía, y amar sin pedir posesiones, como también le decía. De hecho, él estaba haciendo todo lo que Ella le decía, pero Ella no hacía nada del que él le decía, y así le dijo un día; era injusto, él estaba aceptando sus reglas y Ella no aceptaba ninguna regla suya. Ella le dijo que no quería que aceptara reglas que no quisiera aceptar, que si se estaba sintiendo mal el mejor sería no verse más. Ante esta evidencia se le cayó el mundo encima, no pudo evitar sentir como las lágrimas le corrían por las mejillas, salieron automáticas, va sentirse avergonzado porque una mujer lo viera llorar de aquella forma y entre llantos le dijo que haría lo que quisiera por Ella. Ella le dijo que igual como no quería ser esclava, tampoco quería que él lo fuera. Y así se despidieron y durante un tiempo largo la perdió de vista, pero nunca de su recuerdo. pasaron unos cuántos meses hasta que volvió a encontrársela; el estómago le había avisado durante aquel día que algo sucedería. Bajaba corriendo por una calle de la capital, la ciudad hervía, los policías habían intentado ocupar la Telefónica y los combates se extendían por las calles. Ella se encontraba detrás de una barricada, traía una ropa que resaltaba su figura inolvidable, un pañuelo rojo y negro al cuello, al cinturón unas cuántas balas y un màuser que empuñaba con firmeza, aun cuando la situación estaba tranquila. Se quedó paralizado, sin casi sentir, con una sonrisa a los labios que hacía tiempos que no enseñaba, durante unos minutos va observarla desde lejos, sentía los pies de plomo, el gusto de su piel en la lengua, el cerebro brotar y el corazón en la garganta. Era Ella. Al fin la había reencontrada. fue sólo un brazo el que aquel miliciano le pasó por la cintura, un solo brazo apretándola hacia su cuerpo antes de besarla de forma ardiente sobre los sacos terreros. Todo se paró de nuevo, y otra vez, el estómago encarcelado, aquella rabia y los celos desmedidos, todo quedó en silencio, todo menos los dos disparos que se oyeron retronar en la plaza Y allí estaba él, viendo los dos cuerpos tirados en el suelo en un chorro de sangre mientras le humeaba la pistola a la mano. murieron sin saber quien los mataba, exactamente como murió él cuando sintió los disparos a su espalda y un montón de balasque le atravesaban el alma. Incluso cuando cayó al suelo, en ningún momento pudo apartar la vista del cuerpo de Ella. Unos cuántos segundos le sirvieron para asimilar que nunca había sido libre por mucho que se lo propusiera, que Ella siempre le había retenido y que como un pájaro enjaulado al cual le abren la puerta de la jaula nunca había osado emprender el vuelo. Unos cuántos segundos y sólo recordó el olor de su piel, aquel olor que él había asesinado, junto con todo lo que creía y junto con todo lo que hasta entonces había consistido su vida. Había matado la vida y merecía morir. Ahora entendía perfectamente los gritos de fascista que le dirigían voces anónimas que sentía cada vez más alejadas. No eran por el padre, ni eran por el Torrelada, eran por él y lo entendió. Por mucho que le costara entender las cosas, al último segundo lo entendió.


No hay comentarios: