Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

Bienvenid@ a este bosque nebuloso. Disfruta de tu estancia.

jueves, 16 de septiembre de 2010

T'espero en la immensitat blavosa(CAT/CAST)

"I per què escrius tú?
Per alliberar-me dels meus pensaments,
que em torturen."
Friedrich Wilhelm Nietszche
És passada mitja nit dins la meva habitació buida. Fa un fred insuportable
que em glaça els ossos. Sembla que no vulgui que aquesta nit acluqui
els ulls per descansar.
Però, no et vull enganyar, no he començat a
escriure't per fer més suportable el fred, que tan me fa; sinò que escric, precisament,
perquè no puc deixar d'escriure. Pensaràs que el portar tant de
temps aquí tancada, m'ha fet perdre del tot el poc enteniment que em quedava,
i que aquesta mania meva d'escriure és part de la meva teràpia personalitzada…
La teva absència m'obliga a abandonar, de tant en tant, aquesta
realitat imposada. Són masses nits enyorant la teva presència, i com a penyora
nomès em vas deixar el teu record, que és com un fantasma que de la
nit al dia arrossega una depressió que em dura massa i que com un punyal
se'm clava amb profunditat al pit, desquartitzant-me tot el cos fins a deixarme
sense órgans vius que ja no els queda ni una sola gota de sang que corri
per les meves venes mortes.
Veia el món a través dels teus ulls com tú el veies i procurava agafar
l'aire que tú ja havies respirat. Ets la meva petita gran obsessió, nomès
de tú depèn les meva voluntat per deixar de morir o d'existir. Érem més
atrevides, més joves i més guapes. La vida no ens havia pegat els pals que
amb tanta duresa han acabat rebent les nostres incompreses vides tristes,
plenes d'unes il·lusions sensibles i insatisfetes. Érem joves, guapes i ens
estimàvem, però el món no ens agradava. Ningú ens entenia i ningú feia
esforços per entendren's. He après tantes coses amb tú que ni amb la fortuna
més gran del món t'ho podria agrair.
Des de que vas marxar, cada dia que em llevo, em sento més sola,
més vella, més trista i més lletja que mai. De vegades, noto com el cor, que
et sent lluny, plora d'amagat; busca, però no troba, les pulsacions necessaries
per bategar de la mateixa manera que ho havia fet abans.
Atrapada en la penombra que dibuixen les resistents reixes fortes
fixades a la finestra de la pared de la minúscula cel·la de d'on t'escric, el
temps passa lentament molt depressa. Aquí dins, desprès de l'estiu ve l'hivern
i desprès de l'hivern, em sorprèn l'arribada de l'estiu. Enyoro el soroll
de les fulles dels arbres arrancades pel vent, quan al terra dels carrers de
la ciutat durant la tardor, es trencaven trepitjades per la sola de les meves
botes, i l'olor i la picor, dels mateixos arbres florits durant l'esperada primavera.
Els dies són amargs i les nits se'm fan eternes Aquesta nit la lluna
em pregunta per què vesso les llàgrimes que se m'escapen a la mar que em
dòna companyia. Jo li he repòs que als meus ulls dilatats, els hi costa cada
cop més de fixar la vista al full perquè no poden oblidar que aquesta tarda,
quan he alçat la vista al cel, m'ha semblat veure entre un conjunt de núvols
grisos, la teva figura trista mirant-me fixament, mentre m'enviava un petò
a l'aire que un cop de vent, gelòs, ha bufat desesperat. Amb el vent, els
núvols t'han desfet. i poc desprès, els núvols desapareixien en la immensitat
del cel. I en un instant, nomès hi restava al cel, el seu blau intens, que
sovint confonc amb el blau de la mar immensa, que confonc amb el blau
dels teus ulls grossos, que confonc amb el blau de la tinta del boli que t'escriu.
Vull anar allà on ets tú, ara per sempre, tornar a aturar temps i
espai en la dimensió de la nostra sensibilitat immensa, en la realitat desconeguda


on, juntes estimant-nos, nomès la mar trista ens obserbava testimoni.
Desde que no hi ets, quan he provat de tenir una relació amb alguna
altra persona, no he sigut capaç, ni amb tots els esforços de tots els
meus sentits, de poder arribar-la a estimar com vaig fer-ho amb tu; tota
l'energia que tenia disponible per estimar, la vaig gastar en tú. No he trobat
encara la fòrmula exacta per oblidar-te i esborrar-te dels meus sentiments
que no em perdonen. Ets el meu millor somni, al mateix temps que el malson
que de nit, em treu la son fins que l'alba adormida em desperta.
Vaig haver de posar fi a la nostra relació perillosa perquè estava
massa mal vista i massa moralment condemnada. Amb lleis absurdes,
l'Estat prohibia la nostra manera d'estimar, que ni la teva família ni la meva,
ni els teus amics, ni els meus, acceptava.
Fa molts anys d'això, i potser si haguèssim nascut en un altre temps o espai,
no ens hauriem vist forçades a deixar-ho estar per les circumnstàcies adverses.
Tú, et tapaves les orelles i m'impedies pronunciar una sola paraula,
quan et volia explicar els motius que la meva por cobarda tenien per
deixar-te. Vaig demanar-te que m'oblidessis, seria millor no veuren's durant
temps. No sabia que fer perquè entenguessis aquella fredor, que per primer
cop, et mostrava. A tú tan se te'n feien el què pensessin els demès de nosaltres
i no vas acceptar la barrera que jo, de repent, feia veure que volia fer
crèixer entre nosaltres.
Distants, vaig descobrir que els dies, les setmanes i els mesos del
calendari passaven sense sentit. El temps que feia que no sabia res de tú
em desorientava. Procurava passejar pels carrers que rodejaven casa teva i
seure als bancs de les places que havíem freqüentat, notava els teus passos
molt a proa dels meus, però no encertava on era exactament, en cada
moment, la teva presència. Tú, enfadada, ja no em trucaves, i jo, cobart,
no m'atrevia a trucar-te. Per les tardes, sortia, sola o en companyia, pels
bars del teu barri esperant trobar-te, però nomès topava amb alguns amics
teus que em donaven poques notícies teves.
No saps com donaria la vida o el que fòs, per poder modificar el
passat. Són tants els cops que m'he penedit per haver fet cas a la meva
estupidesa. Des d'aquell dia, no m'ho he pogut perdonar mai. Ara sé que no menties quan, fluix a cau d'orella, em deies que m'estimaves. Va ser ta germana
qui em va donar la notícia: Havies deixat la feina per anar a passar
uns dies a l'illa tota sola, amb l'excusa de què necessitaves desconectar i
què t'aniria bé l'escoltar, durant un temps, nomès el remor de les ones trencades
d'aquella mar tan diferent a la nostra. Un cop a l'illa, la teva ment perdudament
incompresa d'adolescent rebel va decidir lliurar-li, el teu cos, a la
la mar més dolça que t'esperava. El cel dolgut, mentre mirava desesperava,
i des de llavors et mostra, de tant en tant, com a penyora.
A partir d'aquell moment, vaig començar a odiar encara més, tot
allò que havia menypreat abans. La democràcia que ens acabaven d'imposar
insultava la paraula llibertat que tan emprava. Realment, moltes sabíem
que no es diferenciava tant a la dictadura on tan durament havíem iniciat
els primers anys d'infantesa. Sentia una ràbia contra mi mateixa, contra tot
i tothom, una ràbia que mai m'abandona. Una ràbia que em posseix cos i
ment, i que per haver-la descarregat en el moment que més vaig creure
oportú, m'ha portat on sóc ara presa. Aïllada de tot, exclosa per tothom. No
vull victimitzar la meva situació desesperada, ni considerar-me innocent, ni
d'arrepentir-me d'absolutament res del que, sense por, la meva ira ha sigut
capaç de fer.
El jutje va condemnar la meva manera de fer justícia, castigant-me
a complir cadena perpètua per haver venjat la teva mort, atemptant contra
tots aquells, que amb noms i cognoms, havien atempat contra la nostra
manera d'estimar, ferint el nostre gran amor.
Et confesso, encara que em fa vergonya, la veritat, perquè sé que
no m'hauria de rendir: que ja no aguanto més aquesta situació desesperada
en la que em trobo, que em menja, condemnat-me a a passar la resta
de la meva vida aquí tancada, en aquest lloc tan penòs, que nomès espera
de nosaltres, de les preses, la nostra mort en vida, que a mi ja fa temps que
em mata.
Nomès dirte, que t'escrivia aquesta carta que tot just acabo de deixar
anar a trossos a un vent, a qui he demantat que te la lliurès en persona,
per anunciar-te que demà, just quan caigui la nit estelada, el carcel·ler
aquell amb qui acabo d'enraonar fa una estona, que és el camell de les
demès companyes, m'ha confirmat que em passarà la suficient dosis d'heroïna
dins d'una xeringa que li he comprat, perquè el meu primer cop, sigui
alhora també l'últim. Li demano a l'agulla que no em falli; necessito que em
traslladi definitivament, per sempre més, allà on ets tú ara espiant-me
entre núvols, per retrobar-te just a la dimensió perfecta on fa tant temps
que t'invento. T'enyoro Nuri, ja no aguanto més l'espera, demà a trenc d'alba,
t'espero en la immensitat blavosa.
Barcelona, desembre del 2006
Mariona Achnasheen
----------------------------------------------------
"Y por qué escribes tú? Para liberarme de mis pensamientos, que me torturan." Friedrich Wilhelm Nietszche

Pasada media noche dentro mi habitación vacía. Hace un frío insoportable que me hiela los huesos. Parece que no quiera que esta noche cierre los ojos para descansar. Pero, no te quiero engañar, no he empezado a escribirte para hacer más soportable el frío, que me da igual; sinò que escribo, precisamente, porque no puedo dejar de escribir. Pensarás que el llevar tanto tiempo aquí cerrada, me ha hecho perder del todo el poco entendimiento que me quedaba, y que esta manía mía de escribir es parte de mi terapia personalizada… Tu ausencia me obliga a abandonar, de vez en cuando, esta realidad impuesta. Son muchas noches añorando tu presencia, y como prenda solo me dejaste tu recuerdo, que es como un fantasma que de la noche a la mañana arrastra una depresión que me dura demasiado y que como un puñal se me clava con profundidad al pecho, desquartizandome todo el cuerpo hasta deijarme sin órganos vivos que ya no los queda ni una sola gota de sangre que corra por mis venas muertas. Veía el mundo a través de tus ojos como tú lo veías y procuraba coger el aire que tú ya habías respirado. Eres mi pequeña gran obsesión, solo de ti depende mi voluntad para dejar de morir o de existir. Éramos más atrevidas, más jóvenes y más guapas. La vida no nos había pegado los palos que con tanta dureza han acabado recibiendo nuestras incomprendidas vidas tristes, llenas de unas ilusiones sensibles e insatisfechas. Éramos jóvenes, guapas y nos amabamos, pero el mundo no nos gustaba. Nadie nos entendía y nadie hacía esfuerzos por entendernos. He aprendido tantas cosas contigo que ni con la fortuna más grande del mundo te lo podría agradecer. Desde que marchaste, cada día que me levanto, me siento más sola, más vieja, más triste y más fea que nunca. A veces, noto como el corazón, que te siento lejos, llora a escondidas; busca, pero no encuentra, las pulsaciones necesarias para latir del mismo modo que lo había hecho antes. Atrapada en la penumbra que dibujan las resistentes rejas fuertes fijadas a la ventana de la pared de la minúscula celda desde dónde te escribo, el tiempo pasa lentamente muy deprisa. Aquí dentro, acabado del verano viene el invierno y acabado el invierno, me sorprende la llegada del verano. Añoro el ruido de las hojas de los árboles arrancadas por el viento, cuando el suelo de las calles de la ciudad durante el otoño, se rompían pisadas por la suela de mis botas, y el olor y el picor, de los mismos árboles florecidos durante la esperada primavera. Los días son amargos y las noches se me hacen eternas Esta noche la luna me pregunta por qué derramo las lágrimas que se me escapan a la mar que me da compañía. Yo le he repondido que a mis ojos dilatados, les cuesta cada vez más de fijar la vista en la hoja porque no pueden olvidar que esta tarde, cuando he levantado la vista al cielo, me ha parecido ver entre un conjunto de nubes grises, tu figura triste mirándome fijamente, mientras me enviaba un beso al aire que un golpe de viento, celoso, ha soplado desesperado. Con el viento, las nubes te han deshecho. y poco despues, las nubes desaparecían en la inmensidad del cielo. Y en un instante, solo quedaba en el cielo, su azul intenso, que a menudo confundo con el azul de la mar inmensa, que confundo con el azul de tus grandes ojos , que confundo con el azul de la tinta del boli que te escribe. Quiero ir allí dónde estás tú, ahora para siempre jamás, volver a parar tiempo y espacio en la dimensión de nuestra sensibilidad inmensa, en la realidad desconocida dónde, juntas amándonos, solo la mar triste nos diese testimonio. Desde que no estás, cuando he intentado tener una relación con alguna otra persona, no he sido capaz, ni con todos los esfuerzos de todos mis sentidos, de poder llegarla a amar cómo hice contigo; toda la energía que tenía disponible para amar, la gasté en ti. No he encontrado todavía la fòrmula exacta para olvidarte y borrarte de mis sentimientos que no me perdonan. Eres mi mejor sueño, al mismo tiempo que la pesadilla que por la noche, me saca el sueño hasta que el alba adormecida me despierta. poner fin a nuestra relación peligrosa porque estaba demasiada mal vista y demasiado moralmente condenada. Con leyes absurdas, el Estado prohibía nuestra manera de amar, que ni tu familia ni la mia, ni tus amigos ni los mios, aceptaba. Hace muchos años de esto, y quizás si hubiesemos nacido en otro tiempos o espacio, no nos habriamos visto forzadas a dejarlo por las circunstàcies adversas. Tú, te tapabas las orejas y me impedías pronunciar una sola palabra, cuando te quería explicar los motivos que mi miedo cobarde tenían para dejarte. Te pedí que me olvidaras, seria mejor no vernos durante tiempo. No sabía que hacer para que entendieras aquella frialdad, que por primera vez, te mostraba. A ti te daba igual lo qué pensaran los demas de nosotros y no aceptaste la barrera que yo, de repente, simulaba que quería hacer crecer entre nosotros. Distantes, descubrí que los días, las semanas y los meses del calendario pasaban sin sentido. El tiempo que hacía que no sabía nada de ti me desorientaba. Procuraba pasear por las calles que rodeban tu casa y sentarme en los bancos de las plazas que habíamos frecuentado, notaba tus pasos muy cerca de mi, pero no acertaba dónde era exactamente, en cada momento, tu presencia. Tú, enfadada, ya no me llamabas, y yo, cobarde, no me atrevía a llamarte. Por las tardes, salía, sola o en compañía, por los bares de tu barrio esperando encontrarte, pero solo topaba con algunos amigos tuyos que me daban pocas noticias tuyas. No sabes como daría la vida o lo que fuese, para poder modificar el pasado. Son tantas las veces que me he arrepentido por haber hecho caso a mi estupidez. Desde aquel día, no me lo he podido perdonar nunca. Ahora sé que no mentías cuando, flojo al oído, me decías que me amabas. fue tu hermana quien me dio la noticia: Habías dejado el trabajo para ir a pasar unos días a la isla a solas, con la excusa de qué necesitabas desconectar y qué te iría bien la huida, durante un tiempo, solo el rumor de las olas rotas de aquella mar tan diferente a la nuestra. Una vez en la isla, tu mente perdidamente incomprendida de adolescente rebelde decidió entregarle, tu cuerpo, al mar más dulce que te esperaba. El cielo dolido, mientras miraba desesperaba, y desde entonces te muestra, de vez en cuando, como prenda. A partir de aquel momento, empecé a odiar todavía más, todo aquello que había menospreciado antes. La democracia que nos acababan de imponer insultaba la palabra libertad que tanto empleaba. Realmente, muchas sabíamos que no se diferenciaba tanto a la dictadura donde tan duramente habíamos iniciado los primeros años de niñez. Sentía una rabia contra mí misma, contra todo y todo el mundo, una rabia que nunca me abandona. Una rabia que me posee cuerpo y mente y que por haberla descargado en el momento que más creí oportuno, me ha traído dónde estoy ahora presa. Aislada de todo, excluida por todo el mundo. No quiero victimizar mi situación desesperada, ni considerarme inocente, ni arrepentirme de absolutamente nada de lo que, sin miedo, mi ira ha sido capaz de hacer. El juez condenó mi manera de hacer justicia, castigándome a cumplir cadena perpetua por haber vengado tu muerte, atentando contra todos aquellos, que con nombres y apellidos, habían atentado contra nuestra manera de amar, hiriendo nuestro gran amor. Te confieso, aunque me da vergüenza, la verdad, porque sé que no me debería rendir: que ya no aguanto más esta situación desesperada en la que me encuentro, que me come, condenandome  a pasar el resto de mi vida aquí cerrada, en este lugar tan penòso, que solo espera de nosotros, de las presas, nuestra muerte en vida, que a mí ya hace tiempo que me mata. Solo decirte, que te escribía esta carta que apenas acabo de lanzar a trozos a un viento, a quien he pedido que té la de en persona, para anunciarte que mañana, cuando caiga la noche estrellada, el carcelero aquel con quien acabo de hablar hace un rato, que es el camello de las demas compañeras, me ha confirmado que me pasará la suficiente dosis de heroína dentro de una jeringa que le he comprado, porque mi primera vez, sea a la vez también la última. Le pido a la aguja que no me falle; necesito que me traslade definitivamente, para siempre jamás más, allí dónde estás tú ahora espiándome entre nubes, para reencontrarte en la dimensión perfecta dónde hace tanto tiempo que te invento. Te añoro Nuri, ya no aguanto más la espera, mañana con la primera luz, te espero en la inmensidad azulada.

Barcelona, diciembre del 2006 Mariona Achnasheen

No hay comentarios: